El mar com a espai d’intersecció entre les diferents mirades que es creuen en aquesta exposició no va sorgir del no-res. Ni tampoc no va ser fruit d’una idea gratuïta. Va emergir per si mateix, de forma natural, de mirar i buscar sense presses en els arxius de l’espai d’art Raiña Lupa.

 

 

La majoria d’autors -Vari Caramés, Santos Montes, Francesc Torres, David Levinthal i María Jesús González – Patricia Gómez- han mostrat les seves obres en algun tram de la programació recent de la galeria i editorial. Isabel Coixet i  Manuel Outumuro ho fan per primera vegada.

 

El mar (al qual a posteriori van afegir-se la pluja, la seva extensió i raó de ser, i piscines) com a lloc d’encontre entre set creadors: “una línea tendida desde la Gran Cabeza a la forma y al final / Un espejo entre las dos sonrisas  y el sueño y su febril luminoso / Una semejanza de mareas en lo inmediato”, escriu Carlos Oroza.

 

Qué busca l’ull en el mar, en la pluja, en l’aigua? Per què es resguarda en un espai de tensió i misteri? Per què s’hi conjura? Potser: Silenci? Infinit? Instint de supervivència? Aparicions? Llum ? Memòria? “El mar té alguna cosa de mur, de presó, d’impenetrable, de finitud si no t’hi endinses”, sentencia Robert Hughes.

 

El mar és repetició, tensió i uniformitat, igual que l’interior d’una presó. Els creadors que reuneixen aquestes cartografies líquides busquen en el mar i en l’aigua rastres de la seva memòria i de la d’altres persones. És el que deixen temporals i marees a les platges i roques. O l’aigua al cos del banyista, la pluja en els carrers i els presoners als tatuatges de les parets d’una cel·la. I els troben sense submergir-s’hi, surfejant amb els seus objectius des de la sorra, carrers, ports, esculleres i espadats. No és el mar vist des del mar, sinó des de les finestres del seus límits.

 

“Somos agua / Mírate al espejo/ Y verás una tormenta / Intransferible”, escribe Francesc Torres en el poema de su serie Tormenta. Un artista objectual com és y que al mateix temps mai no ha oblidat els senys naturals, no ho pot expressar de forma més nítida.

 

Y en el mateix espai, un tenebrista com Outomuro, un neoromàntic com Santos Montes, un mestre de la levitat como Caramés, Isabel Coixet tan literària, tendra i gens retòrica, Levinthal que sembla d’entrada banal, les “arqueòlogues” Maria Jesús González i Patrícia Gómez, i alguns poetes assenteixen, entre parèntesis de silenci que els separen i els uneixen: “és allò que som”.

 

 

Gabriel Planella

Comissari de l’exposició