No és habitual tenir l’oportunitat de contemplar l’univers personal d’un fotògraf en una exposició, com no ho és tampoc tenir la possibilitat de poder veure la seva evolució, les seves desviacions i les seves passions al llarg del temps.

 

Vari Caramés ens ho posa més fàcil en la seva última exposició en la galeria Raíña Lupa.

 

 

Si ja ens regala una visita a la ciutat de Barcelona, a la qual ha trigat a tornar vuit anys, ho fa recomponent el seu univers fotogràfic en la pròpia galeria.

 

Ens construeix aquest univers des de la unió de retals, de records i de fetitxes, que van ser són i seran, aquestes imatges que es van materialitzar en paper i que el temps ha fet madurar. Plasmades sobre el paper, i mai un paper qualsevol, el transcurs de “la seva vida” els ha afegit aquest valor que tan sols el temps pot afegir.

 

Les seves fotografies, que para molts recorden el noble art de l’Hai ku, són les que, amb una tèrbola mirada, creen un univers compacte. Un univers que ens deixa una infinitat d’interpretacions possibles, d’històries paral·leles, de finals feliços o infeliços.

 

Vari ho explica d’aquesta manera: “ Va a semblar que sempre van estar aquí, les fotos”

 

Caramés té el poder de preservar amb la seva càmera aquestes imatges, de límits confusos, en els quals les ombres cobren vida i ens mostren un altre món. Imatges que a tots ens diuen una mica més de l’aparent, imatges que nosaltres solament podem mantenir en la retina uns instants, i que el “caça” perquè ressorgeixin dels nostres somnis. Fotos del no-res i del tot que ens fan oblidar que són solament una mirada del món, ja que són totes les mirades alhora.

 

Aquesta falta de llum, o excés d’ella, el moviment continu de la vida, els contorns difusos i la massa sobre la línia, doten a les imatges d’una plasticitat gairebé matèrica. Ens impulsen a apropar-nos i ens tempten a tocar, per notar el volum, traspassar les fronteres, submergir-nos en l’aigua, l’aire, el temps.

 

La fotografia sempre presenta un instant congelat en el temps, fent-nos oblidar el seu pas, fugaç però implacable. Vari les ha humanitzat fent-les “viure”, deixant-les envellir, enfosquir-se per la llum, agafar aprest, *ajarse una mica pel pas del temps. Les ha conservat com a fetitxes de la vida, unit com es munta un puzle, per formes, per temàtiques, per passions. I els ha buscat una llar, una paret, un racó, un pis; perquè segueixin sent el que són, part imprescindible de la nostra vida.

 

És aquesta forma tan peculiar, prenent la galeria com una extensió del seu propi estudi, com concep i col·loca les fotografies en les parets; com si d’un “gabinet de curiositats” es tractés. Agrupant-les per la seva pròpia història entre elles i amb el, i convidant-nos a tafanejar entre elles mentre ens endinsem al seu món.